Carançà

Lo comte és de Cerdanya, los camins sap,
los camins de les cabres i dels isards;
enfila una drecera, vers Carançà,
com si girés les aigües per recular.

Canigó, cant VIII

Núria

Se sent algú que plora

vers Font-Romeu i Núria;

de les aloges és l'esbart que astora

nostra suau cantúria.

Cantem, cantem; llur fosca nit declina

als raigs de vostra aurora,

oh Estrella matutina

de Núria i Font-Romeu!;

siau vos la Regina

de nostre Pirineu.

Canigó, Cant XII

Coma Ermada

Jo tinc una galeria

que va per dintre dels monts

des de la cova de Ribes

fins al forat de Sant Ou.

Per un cap veig Coma Ermada

i els espadats de Montgrony;

per altre, el riu que anguileja

des de Queralbs a Ripoll.

Mon palau és dins un cingle

que el Freser parteix en dos;

a cada banda de cingle

tinc finestres i balcons,

amb heureres per cortina,

lligaboscos per festó.

Canigó, Cant VI

Els Encantats

Li fa veure Boí, eixa flor que es bada
d'un caos de granit en les entranyes,
i, d'aqueix bosc de puigs ombres estranyes,
la roca dels dos Homes Encantats;
i, dant més brida a les esquerpes daines,
al cim de Neto maleït s'enfila
com qui, vistos los baixos de la vila,
vol veure-la millor des dels terrats.

Canigó, Cant IV

Estany de Bessiberri

Volant als cingles del Montsent, li ensenya

les cascades bellíssimes de Gerri,

i en Cabdella, en Espot i Bessiberri

constel·lacions d'estanys d'atzur i verd:

les tres valls del Pallars, que la calitja

de boirina amb son ròssec emmantella,

li semblen solcs que gegantina rella

a les tres branques del Noguera ha obert.

Canigó, Cant IV

Aneto

Damunt lo glaç negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel.

Canigó, Cant IV

Flordeneu

En un pradell, al cim de la carena,
Gentil veu la regina coronada,
coronada de verges que la volten,
teixint i desteixint mítica dansa
amb sos braços i peus, blancs com la escuma
que juga amb les petxines de la platja.
De Flordeneu la cabellera rossa
rossola en cabdells d'or per ses espatlles,
com raigs de sol que en lo boirós desembre
la gebre pura dels restobles daura.
Com la lluna creixent en nit ombrívola,
riu i clareja sa serena cara

i són sos ulls dues rients estrelles
que el Canigó robà a la volta blava.

Canigó, Cant II