Flordeneu

En un pradell, al cim de la carena,
Gentil veu la regina coronada,
coronada de verges que la volten,
teixint i desteixint mítica dansa
amb sos braços i peus, blancs com la escuma
que juga amb les petxines de la platja.
De Flordeneu la cabellera rossa
rossola en cabdells d'or per ses espatlles,
com raigs de sol que en lo boirós desembre
la gebre pura dels restobles daura.
Com la lluna creixent en nit ombrívola,
riu i clareja sa serena cara

i són sos ulls dues rients estrelles
que el Canigó robà a la volta blava.

Canigó, Cant II